A molts pares els fa il·lusió que els seus fills es convertisquen en petits músics prodigi, però quasi tots es plantegen els mateixos dubtes: a quina edat pot un xiquet començar a tocar instrument?, quin serà millor per a ell?, li agradarà o li estic obligant?
A QUINA EDAT COMENÇAR?
Si el xiquet no està preparat, si no sap el que li espera, si no se li parla més que de solfeig, classes instrumentals o exàmens, l'aprenentatge de la música no se li presentarà com una cosa entretinguda i atractiva. Tendirà a assimilar-ho amb una espècie de treball forçat al que ha sigut condemnat.
En la gran majoria dels casos cal anar pas a pas, fent que el xiquet passe primer pels cursos corresponents a l'apreciació musical i a la seua iniciació en el camp de la música. Cal donar temps al temps, no voler iniciar coste el que coste a un xiquet massa xicotet i saber acompanyar-ho sense una pressió familiar insuportable. La música és fàcil per a uns i molt més difícil per a uns altres. Si es comença per avançar com qui fa una passejada i, mentre es fa camí, s'estimula al xiquet mostrant-li la sendera, el gust pel treball es transforma en plaer i en passió per la música.
Cada instrument exigeix una edat mínima per a començar. Aquesta edat depèn de factors físics. Per exemple, és necessari que les mans del xiquet siguen prou grans com perquè els dits puguen aconseguir la distància necessària, o bé serà indispensable que els incisius estiguen en el seu lloc. A voltes, els instruments més xicotets són massa grans per a ells.
És més arriscat obligar a un xiquet a començar massa prompte que fer-ho quan es creu que és massa tard. Si no està llest, la música li resultarà molt difícil, se sentirà constret i pressionat, i prompte la rebutjarà. Aquesta precocitat és, de fet, un dels factors més freqüents entre els quals porten al fracàs en els estudis, ja siguen musicals o no.
Els científics han descobert fases de desenvolupament en les quals els xiquets aprenen determinades habilitats de forma especialment ràpida: la motricitat, el llenguatge, la música... Aquestes etapes sensibles es diuen finestres neuronals i es van tancant una vegada passa l'edat òptima. Així, la millor època per a aprendre a tocar un instrument se situa entre els tres i els deu anys, encara que açò no vol dir que més tard tot estiga perdut. Alguns músics han començat en l'adolescència i fins a persones de trenta, cinquanta o fins i tot majors poden aconseguir cert nivell, encara que no arriben a ser grans professionals.
ESTÀ MILLOR DOTAT FÍSICAMENT PER A UN INSTRUMENT EN PARTICULAR?
A priori, no hi ha cap raó que justifique forçar a un xiquet al fet que trie un instrument en lloc d'un altre en funció d'algun tret dominant, siga físic o psicològic.
La incidència d'aquests aspectes no és mai decisiva per a la marxa musical del xiquet i, quan així succeeix, és més aviat per a pal·liar algun problema físic: una mà xicoteta pot ser ràpida i activa, mentre que una mà gran i blana pot, mitjançant l'exercici, arribar a convertir-se en una excel·lent mà de pianista, de arpista o fins i tot de violoncel·lista.
Abans de res, l'important i el que serà determinant serà la passió, la força de voluntat i la motivació.
DESCOBRINT ELS INSTRUMENTS
A l'edat en què el xiquet comença amb la música no li resulta fàcil fer una abstracció. Necessita les coses concretes, caldrà fer-li escoltar els sons de l'instrument però també mostrar-li-ho de manera que puga reconèixer-los a l'instant.
Els tallers d'iniciació musical i els espais destinats als xiquets en teatres i òperes solen fer demostracions d'instruments. Una altra possibilitat consisteix en portar al xiquet a veure un espectacle o en escoltar un concert a l'aire lliure.
En algunes classes d'iniciació musical els professors interpreten peces curtes o contes musicals per a posar en evidència els instruments. Un xiquet pot acostar-se i observar, tocar i provar l'instrument que més li interesse. La trobada amb els instruments és la millor solució per al xiquet. Com viu en el món del concret, toca l'instrument i el prova. És una experiència primordial per a la seua futura manera d'abordar-ho.
L'important consisteix a oferir-li al xiquet un ambient musical freqüent i regular, anant amb compte a variar els gèneres de manera que es produïsca una major obertura mental.
QUÈ HA DE TENIR-SE EN COMPTE PER A TRIAR L'INSTRUMENT CORRECTAMENT?
És evident que, a l'hora de començar, la flauta és l'instrument de vent més fàcil i per açò en quasi tots els col·legis es tria per a les classes de música. A part de la flauta, començar, per exemple, amb la guitarra és més fàcil que fer-ho amb el violoncel. De fet, el violí, el violoncel o la trompeta exigeixen l'adquisició d'una tècnica tan sol per a definir el so. Però no es pot afirmar tallantment que siga més fàcil aprendre a tocar el piano que el violí, perquè el fet que el començament és senzill no implica que les dificultats no es vagen a presentar més tard.
Certs xiquets seran sensibles a la dolçor d'un so greu o a l'estrèpit d'una trompeta i uns altres parlaran de la importància de tenir un instrument entre els braços. No és tasca dels pares escollir l'instrument, són els fills els qui han de prendre la decisió.
Els xiquets poden tenir ja des de molt xicotets un gust musical precís, però la seua percepció de la música serà bastant general fins a l'edat de vuit anys, aproximadament. A partir d'aquesta edat podran fer una elecció més seriosa de l'instrument i definir els seus propis gustos amb major certesa.
Les modes també influeixen. En altres èpoques els criteris burgesos imposaven que els xiquets estudiaren piano, violí o flauta. Avui dia, la guitarra està al capdavant de l'escamot i les classes de música per a aquest instrument són les més demandades.
Instruments de vent-fusta
Són ideals per a iniciar-se. No resulta difícil llegir les notes, ja que es toca només un to alhora i en una sola clau. Tampoc requereix una oïda especial, sonen bé encara que es toquen melodies senzilles. La flauta dolça és el millor instrument perquè els xiquets s'acosten a la música. Per a tocar la flauta travesera convé ser destre (se sosté a la dreta) i tenir la suficient alçada per a aconseguir arribar als forats en horitzontal.
El xicotet dolçainer pot iniciar-se als vuit anys aproximadament. El primer criteri per a començar és que les dents davanteres estiguen en el seu lloc. El segon és la mesura de la capacitat toràcica. Bufar una dolçaina exigeix una forta pressió d'aire, per la qual cosa un xiquet de talla xicoteta o de poca edat tindrà dificultats per a tocar-la. Amb freqüència un xiquet que comença des de xicotet progressa lentament i d'una manera poc satisfactòria personalment, mentre que si s'espera un temps la seua capacitat respiratòria haurà augmentat i les seues mans seran prou més grans.
Instruments de vent-metall
La trompeta és un instrument fort, ideal per a persones dominants i agressives, que tinguen bons pulmons. El trombó de vares es distingeix perquè els tons no vénen donats, sinó que cal cercar-los, com en el cas del violí. Entre el maneig de les vàlvules o pistons i el control dels llavis, tocar la trompa requereix bastant tècnica. Tocar un instrument de metall exigeix força física i pulmonar. No s'hauria de començar abans de l'adolescència.
Instruments de corda i arc
Requereixen llargs anys d'estudi per la qual cosa només es recomanen per a persones pacients i amb bona oïda. Ser esquerrà afavoreix el seu aprenentatge, ja que la mà que ho té més difícil és l'esquerra. Amb el violí es pot començar en edat preescolar. Es necessita un cos àgil i bon equilibri (l'instrument se sosté entre la barbeta i la clavícula). És l'instrument que solen preferir els fills únics i exigeix suport per part dels pares. El violoncel pot agradar més a un principiant ja que la posició és més fàcil i els tons no sonen tan estridents com en el cas del violí. Convé que l'alçada siga alta o mitjana i els braços llargs. No són apropiats per a persones amb molta energia, sinó més aviat per a gent tranquil·la.
Instruments autònoms
Es tracta del piano, la guitarra clàssica i l'arpa. Es diuen així perquè no necessiten del suport d'altres instruments. El seu aprenentatge no és senzill ja que tots els dits estan implicats. La millor edat per a començar se situa sobre els set o vuit anys. Per als principiants majors resulta avantatjós haver començat amb un instrument més senzill i saber una mica de solfeig. El piano satisfà prompte, perquè fins i tot les melodies senzilles sonen bé. No obstant açò, les partitures són molt complexes, amb claus diferents per a cada mà. Fan falta moltes hores d'exercici. Tocar aquests instruments requereix intel·ligència, perseverança i certa introversió.
Instruments de percussió
Per a dedicar-se als instruments de percussió fa falta molt sentit del ritme. Els hi ha afinats com el xilòfon o el timbal, i uns altres no afinats, com el tambor i la bateria. Per a tocar-los es necessiten reflexos, moviments àgils, una bona coordinació de les mans i capacitat de concentració. Un bon bateria és capaç d'usar mans i peus alhora i passar amb rapidesa vertiginosa d'un tambor o platet a un altre. Són instruments ideals per a xics hiperactius, que necessiten alliberar energia.
Un tabal o un xicotet tambor pot ser la millor manera d'iniciar-se en la música a partir dels quatre anys aproximadament, però fins i tot més prompte es poden utilitzar petits instruments per a colpejar. A més, sol tractar-se d'instruments resistents que poden veure's sotmesos a un tracte descurat sense perill.
Laurence Beauvillard
Autor del llibre Un instrument per a cada xiquet
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada